gotes de pluja

Mentre el parabrises espanta les gotes de pluja fent brip-brap-brip-brap, jo penso que sí, que et vull defenestrar. I quan t’hagi tirat per la finestra del cotxe –sí, ja sé que no hi passes, però fem-ho veure-, quedaràs sota la dutxa que des de dalt algú envia, sense tenir en compte que els d’aquí baix fa dies que demanem sol. Però potser no et faig fora d’aquí, perquè més aviat sembles un submarinista dins d’un submarí, perquè amb tanta calor de tu i de mi, el cotxe s’ha anat entelant, i mentre menjo un conguito, em mires, i fas una amarga crítica del sistema capitalista. Jo t’escolto encuriosida, i penso que potser hauria estat millor haver-te defenestrat abans, i haver-te vist xop i jo a dins del cotxe desentelant el vidre, dibuixant floretes i cors.

Fred al peu o pou fred?

Era dins d’un pou. Tot era molt fosc. Per sort, no hi havia gaire aigua, i només em cobria els peus, però era molt freda. Mirava amunt, i veia una rodona de cel gris. Semblava que hagués de ploure, i jo no sabia com sortir d’allà. Vaig intentar escalar, però res, totes les pedres eren relliscoses, plenes de molsa llefiscosa. Cada cop pensava que tenia menys possibilitats de sortir d’allà, quan de sobte, un ànec em va cridar. Sí, un ànec. Sé que no és gaire normal, però, un ànec em va cridar pel nom, i mel vaig mirar de fit a fit. Va sortir del calaix. No em va espantar l’ànec, sinó el calaix, que no l’havia vist abans. Potser va aparèixer llavors. L’ànec m’explicava que era antropòleg i que feia un estudi per veure com els humans reaccionàvem dins d’un mitjó. Jo li vaig respondre que no era un mitjó, sinó un pou. I ell em va respondre que jo era d’aquell tipus d’humans que tenen els peus freds. Li vaig dir que sí, que era ben bé així, però que m’ajudés a sortir del pou o del mitjó.
A la meitat del somni em vaig despertar i vaig veure que em faltava el mitjó del peu esquerre.