Sovint passa que tot és una mica confús. Una mica no, molt. I llavors et trobes tu enmig de tanta confusió, i no saps posar en paraules allò que veus, allò que sents, allò que tens dins vaja.
Doncs això, que no ho saps treure enfora i compartir-ho amb algú, ni amb aquell algú més que algú. No ho saps dir a ningú.
I t’amagues a la fosca, i allà ho treus. Però absurdament ho treus per tornar-t’ho a quedar tu. Com si fossis una vaca, que menja i treu i torna a menjar el que ja ha menjat, i així uns quants cops. Diuen que les vaques tenen quatre estómacs, és cert? O és alguna mena de metàfora? No recordo què em van dir sobre això, fa anys i panys, quan encara feia assignatures de ciències.
Tornant al tema, que estàs sola a un lloc fosc, i per tal que no se’t mengi el silenci poses música. I tota la música et sembla que l’han fet expressament per tu en aquell moment precís, perquè el què diu la lletra va amb el teu estat d’ànim, ho expressa tant bé que sembla que algú digui fort el què tu no pots dir ni a cau d’orella a aquell algú més que algú. I plores, i et fa ràbia no poder fer una trucada dient “no estic bé, podem parlar? O no, millor no cal parlar, abraça’m, i només mirant-me als ulls, entén tot el què tinc dins i diga’m que no pateixi més, que tot anirà bé, que direm miau tots dos”...
Però ni et truco, ni et dic que estic malament, ni et deixo entreveure què porto dins, ni sé veure el què tu també portes dins i no em dius...
I potser és millor deixar-ho córrer i bon vent i barca nova, “i quina pena es desencís, no va ser, precisament, no va ser un final feliç, la la la laa...”. Però no. No. Tu ets massa important, per desistir d’aquesta manera.
I en aquell moment, res, ja no fas d’aixeta que degota, i sembla que l’aigua s’evapora. I et quedes en un estat d’stop total. Estirada de panxa enlaire. Pensant si “sempre siràs o no siràs sa meva estrella”... Però és que des d’un vaixell de paper tinc la sensació que m’enfonso mar endins, i que he de dir adéu a la lluna plena, i dir que és culpa de la marea, que a vegades puja i a vegades baixa, però que al mar mediterrani quasi no es nota, i està sempre al mateix nivell. Estable, sembla. Ni s’enrabia, ni tampoc està del tot tranquil·la, sempre va fent, endavant i enrere, avançant sense moure’s de lloc. Però ningú sap què hi porta a dins, ni aquell algú més que algú qualsevol.
Doncs això, que no ho saps treure enfora i compartir-ho amb algú, ni amb aquell algú més que algú. No ho saps dir a ningú.
I t’amagues a la fosca, i allà ho treus. Però absurdament ho treus per tornar-t’ho a quedar tu. Com si fossis una vaca, que menja i treu i torna a menjar el que ja ha menjat, i així uns quants cops. Diuen que les vaques tenen quatre estómacs, és cert? O és alguna mena de metàfora? No recordo què em van dir sobre això, fa anys i panys, quan encara feia assignatures de ciències.
Tornant al tema, que estàs sola a un lloc fosc, i per tal que no se’t mengi el silenci poses música. I tota la música et sembla que l’han fet expressament per tu en aquell moment precís, perquè el què diu la lletra va amb el teu estat d’ànim, ho expressa tant bé que sembla que algú digui fort el què tu no pots dir ni a cau d’orella a aquell algú més que algú. I plores, i et fa ràbia no poder fer una trucada dient “no estic bé, podem parlar? O no, millor no cal parlar, abraça’m, i només mirant-me als ulls, entén tot el què tinc dins i diga’m que no pateixi més, que tot anirà bé, que direm miau tots dos”...
Però ni et truco, ni et dic que estic malament, ni et deixo entreveure què porto dins, ni sé veure el què tu també portes dins i no em dius...
I potser és millor deixar-ho córrer i bon vent i barca nova, “i quina pena es desencís, no va ser, precisament, no va ser un final feliç, la la la laa...”. Però no. No. Tu ets massa important, per desistir d’aquesta manera.
I en aquell moment, res, ja no fas d’aixeta que degota, i sembla que l’aigua s’evapora. I et quedes en un estat d’stop total. Estirada de panxa enlaire. Pensant si “sempre siràs o no siràs sa meva estrella”... Però és que des d’un vaixell de paper tinc la sensació que m’enfonso mar endins, i que he de dir adéu a la lluna plena, i dir que és culpa de la marea, que a vegades puja i a vegades baixa, però que al mar mediterrani quasi no es nota, i està sempre al mateix nivell. Estable, sembla. Ni s’enrabia, ni tampoc està del tot tranquil·la, sempre va fent, endavant i enrere, avançant sense moure’s de lloc. Però ningú sap què hi porta a dins, ni aquell algú més que algú qualsevol.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada