“Lo cinquèn peu del moltó ab gran cura
jo he cercat, e no'n té sinó quatre”.
Ausiàs March (Gandia? ~1397-València 1459)
diumenge, 31 de maig del 2009
cercant "lo cinquèn peu del moltó"
“Lo cinquèn peu del moltó ab gran cura
jo he cercat, e no'n té sinó quatre”.
dissabte, 23 de maig del 2009
“Su dulzura sobrevivía entera en el dolor. No hablaba de este dolor, nunca dijo una palabra al respecto. A veces, su rostro temblaba, cerraba los ojos y apretaba los dientes. Pero nunca decía nada referente a las imágenes que veía detrás de los ojos cerrados. Hubiérase dicho que amaba ese dolor, que lo amaba como me había amado, muy intensamente, quizás hasta morir, y que ahora lo prefería a mí. A veces decía que quería acariciarme porque sabía que yo deseaba que lo hiciera y que quería mirarme en el momento en que el placer se produjera. Lo hacía y al mismo tiempo me miraba y me llamaba como a su hija. Se había decidido no volver a verse pero no era posible, no había sido posible. Cada tarde lo encontraba delante del instituto, en su coche negro, la cabeza vuelta de vergüenza”.
El amante, de Marguerite Duras
dissabte, 16 de maig del 2009
dins/fora
I-de-sobte, o de m i c a e n m i c a, descobreixes que el món no funciona com els contes de f a d e s o de p r i n c e s e s.
i la gravetat t’engoleix cap a la terra, i la ciència t’explica que, per més que t’ho sembli, no és plana i que el sol NO gira al nostre voltant, i res d’idees platòniques al m é s e n l l à, perquè tot és massa-cap-aquí.
Intueixes, perquè et fa por mirar fixament i veure si tens raó o no, que aquí tots estem més sols del que ens pensem. Que quan et poses al llit, en un d’aquells moments tant zen, t’agafen tots els terrors del món i t’esgarrifes, i t’estires els cabells i t’esquinces les vestimentes com feien les dones de les tragèdies gregues. Comences a relacionar les tragèdies gregues amb les romanes, i les romanes et fan pensar en altres coses, i ah, sí, aquella pel·li que vaig veure fa poc, quina gràcia, era bona. Notes cada cop més dens el cervellet que tens, i de cop t’adones que ja dorms, que bé, per fi, quin descans. (...)
I als somnis, tornes a volar cap on tot és més f l o n j o, més v o l à t i l, més s i m p à t i c, més a m a b l e, més f à c i l. Però NO REAL.
I, pip-pip-pip-pip-···!!!
PLAFF!! Aterres de bon matí amb el soroll del despertador. I et fots una patacada monumental amb el terra, perquè caus de molt a m u n t.
i la gravetat t’engoleix cap a la terra, i la ciència t’explica que, per més que t’ho sembli, no és plana i que el sol NO gira al nostre voltant, i res d’idees platòniques al m é s e n l l à, perquè tot és massa-cap-aquí.
Intueixes, perquè et fa por mirar fixament i veure si tens raó o no, que aquí tots estem més sols del que ens pensem. Que quan et poses al llit, en un d’aquells moments tant zen, t’agafen tots els terrors del món i t’esgarrifes, i t’estires els cabells i t’esquinces les vestimentes com feien les dones de les tragèdies gregues. Comences a relacionar les tragèdies gregues amb les romanes, i les romanes et fan pensar en altres coses, i ah, sí, aquella pel·li que vaig veure fa poc, quina gràcia, era bona. Notes cada cop més dens el cervellet que tens, i de cop t’adones que ja dorms, que bé, per fi, quin descans. (...)
I als somnis, tornes a volar cap on tot és més f l o n j o, més v o l à t i l, més s i m p à t i c, més a m a b l e, més f à c i l. Però NO REAL.
I, pip-pip-pip-pip-···!!!
PLAFF!! Aterres de bon matí amb el soroll del despertador. I et fots una patacada monumental amb el terra, perquè caus de molt a m u n t.
I és que avui, encara amb t u dins, però sense t u fora, tot té una mica menys de sentit.
diumenge, 10 de maig del 2009
des d’un vaixell de paper
Sovint passa que tot és una mica confús. Una mica no, molt. I llavors et trobes tu enmig de tanta confusió, i no saps posar en paraules allò que veus, allò que sents, allò que tens dins vaja.
Doncs això, que no ho saps treure enfora i compartir-ho amb algú, ni amb aquell algú més que algú. No ho saps dir a ningú.
I t’amagues a la fosca, i allà ho treus. Però absurdament ho treus per tornar-t’ho a quedar tu. Com si fossis una vaca, que menja i treu i torna a menjar el que ja ha menjat, i així uns quants cops. Diuen que les vaques tenen quatre estómacs, és cert? O és alguna mena de metàfora? No recordo què em van dir sobre això, fa anys i panys, quan encara feia assignatures de ciències.
Tornant al tema, que estàs sola a un lloc fosc, i per tal que no se’t mengi el silenci poses música. I tota la música et sembla que l’han fet expressament per tu en aquell moment precís, perquè el què diu la lletra va amb el teu estat d’ànim, ho expressa tant bé que sembla que algú digui fort el què tu no pots dir ni a cau d’orella a aquell algú més que algú. I plores, i et fa ràbia no poder fer una trucada dient “no estic bé, podem parlar? O no, millor no cal parlar, abraça’m, i només mirant-me als ulls, entén tot el què tinc dins i diga’m que no pateixi més, que tot anirà bé, que direm miau tots dos”...
Però ni et truco, ni et dic que estic malament, ni et deixo entreveure què porto dins, ni sé veure el què tu també portes dins i no em dius...
I potser és millor deixar-ho córrer i bon vent i barca nova, “i quina pena es desencís, no va ser, precisament, no va ser un final feliç, la la la laa...”. Però no. No. Tu ets massa important, per desistir d’aquesta manera.
I en aquell moment, res, ja no fas d’aixeta que degota, i sembla que l’aigua s’evapora. I et quedes en un estat d’stop total. Estirada de panxa enlaire. Pensant si “sempre siràs o no siràs sa meva estrella”... Però és que des d’un vaixell de paper tinc la sensació que m’enfonso mar endins, i que he de dir adéu a la lluna plena, i dir que és culpa de la marea, que a vegades puja i a vegades baixa, però que al mar mediterrani quasi no es nota, i està sempre al mateix nivell. Estable, sembla. Ni s’enrabia, ni tampoc està del tot tranquil·la, sempre va fent, endavant i enrere, avançant sense moure’s de lloc. Però ningú sap què hi porta a dins, ni aquell algú més que algú qualsevol.
Doncs això, que no ho saps treure enfora i compartir-ho amb algú, ni amb aquell algú més que algú. No ho saps dir a ningú.
I t’amagues a la fosca, i allà ho treus. Però absurdament ho treus per tornar-t’ho a quedar tu. Com si fossis una vaca, que menja i treu i torna a menjar el que ja ha menjat, i així uns quants cops. Diuen que les vaques tenen quatre estómacs, és cert? O és alguna mena de metàfora? No recordo què em van dir sobre això, fa anys i panys, quan encara feia assignatures de ciències.
Tornant al tema, que estàs sola a un lloc fosc, i per tal que no se’t mengi el silenci poses música. I tota la música et sembla que l’han fet expressament per tu en aquell moment precís, perquè el què diu la lletra va amb el teu estat d’ànim, ho expressa tant bé que sembla que algú digui fort el què tu no pots dir ni a cau d’orella a aquell algú més que algú. I plores, i et fa ràbia no poder fer una trucada dient “no estic bé, podem parlar? O no, millor no cal parlar, abraça’m, i només mirant-me als ulls, entén tot el què tinc dins i diga’m que no pateixi més, que tot anirà bé, que direm miau tots dos”...
Però ni et truco, ni et dic que estic malament, ni et deixo entreveure què porto dins, ni sé veure el què tu també portes dins i no em dius...
I potser és millor deixar-ho córrer i bon vent i barca nova, “i quina pena es desencís, no va ser, precisament, no va ser un final feliç, la la la laa...”. Però no. No. Tu ets massa important, per desistir d’aquesta manera.
I en aquell moment, res, ja no fas d’aixeta que degota, i sembla que l’aigua s’evapora. I et quedes en un estat d’stop total. Estirada de panxa enlaire. Pensant si “sempre siràs o no siràs sa meva estrella”... Però és que des d’un vaixell de paper tinc la sensació que m’enfonso mar endins, i que he de dir adéu a la lluna plena, i dir que és culpa de la marea, que a vegades puja i a vegades baixa, però que al mar mediterrani quasi no es nota, i està sempre al mateix nivell. Estable, sembla. Ni s’enrabia, ni tampoc està del tot tranquil·la, sempre va fent, endavant i enrere, avançant sense moure’s de lloc. Però ningú sap què hi porta a dins, ni aquell algú més que algú qualsevol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
