Més que molt, molt més

- Més que molt.
- Torna-ho a dir –li deia fluixet, amb vergonya-.
- Més que molt, molt més –em deia sense vacil·lar-.

Sempre li feia repetir. Més que res per deixar les coses clares. Que no hi hagués cap confusió. Que no fos que jo ho entengués malament. O que ell ho digués sense convenciment. Més que molt, molt més. I jo em quedava tranquil·la, el neguit s’apagava. Fèiem una vida bonica, lleugera. Tranquil·la es pot dir. Sí, això, anàvem fent. Una mica cadascú pel seu compte, sense atabalar-nos, mancant-nos sempre l’un a l’altre, però ho dissimulàvem força bé. I llavors, ens ho guardàvem tot dins. Fins que ens tornàvem a veure. A vegades tampoc anava bé veure’ns. No ajudava. Perquè sovint no dèiem el que pensàvem tot i voler-ho. Només ho pensàvem. Per què? Doncs no ho sé, però era el què feiem, només ho pensàvem i no ho dèiem. I l’altre es quedava sense saber-ho i amb ganes de saber-ho, i l’un, amb ganes d’haver-ho dit i que l’altre ho sabes. Però així anàvem fent sempre. Potser una mica de mal aquí o allà, amb això de guardar-ho dins, a vegades, però anàvem fent. En teniem prou, perquè el que sentíem era més que molt, molt més.

mar

Allà

Una dona caminava inquieta però decidida. Va girar a la cantonada i va entrar a la cabina. Va despenjar el telèfon, va introduir algunes monedes, però els seus dits no es decidien a marcar el número. Va penjar el telèfon. Acte seguit, el va tornar a despenjar, i va marcar dos o tres números, però va tornar a deixar l’acció a mitges i va penjar un altre cop. Va sortir de la cabina de color vermell com si hagués comès un gran pecat, tota atabalada no va veure que topava contra un vianant que passejava el gos tranquil·lament. Va demanar-li perdó i es va posar a córrer sense vacil·lar en escollir la direcció, però semblava una decisió atzarosa.
Per la cantonada ara hi passava un vellet encantador, ara un atlètic i musculat jove fent fúting, ara una joveneta que no devia passar la majoria d’edat, ara el mateix home que regularment i monòtonament passejava el gos cada dia.
No la vaig tornar a veure. Tot i que jo passava moltes hores allà, a ella no la vaig tornar a veure durant molts dies. L’anomenava la dona misteriosa o bé la dona de la cabina vermella. De fet, era igual, perquè no n’havia parlat amb ningú i jo ja m’entenia.
Vaig començar a fantasiejar la vida, per mi secreta, de la dona misteriosa. No sabia ben bé de quants anys dotar-la. Segurament en serien uns vint-i-cinc o trenta. Potser més que dona, l’hauria d’anomenar noia. No, millor la dona misteriosa.
Pensava si seria una d’aquestes secretàries que treballen metòdicament en un despatx, fent les seves hores sense perdre cap minut de concentració i quedant-se per fer hores extra si era de menester. El fet era, però, que aquella dona no tenia cara de dur una vida així. Si bé la duia, o en duia una de semblant, què l’hauria impulsat a anar fins la cabina vermella i fer tals moviments? No era lògic. Tot havia de tenir la seva explicació, una persona no és llevava de bon matí, sortia al carrer, entrava en una cabina i en sortia corrent cap a no se sap on sense haver fet ús prèviament del telèfon.
Potser el seu físic m’ajudaria a descobrir la seva professió. La pell fina, blanca, sense més maquillatge que el color vermell dels llavis. El cabell curt i castany. I unes faccions suaus, que segurament eren les que despistaven la seva edat. D’estatura normal, més aviat baixeta i prima, tot i que no semblava dèbil.
Potser era professora. Potser no.
La dona misteriosa començava a ser una obsessió. La meva ment, cada cop que podia, s’evadia de la realitat i tots els camins que recorria em portaven a ella, a la dona de la cabina vermella.
I si era metgessa? Una metgessa aniria amb un abric llarg vermell com aquell? No. Segur que no era metgessa. Això: la vestimenta. Potser la roba seria la peça clau per saber quelcom més d’aquesta dona.
Un abric llarg vermell, i què més? Pensa. Pensa. No recordava res més? El vermell a joc amb els llavis havia aconseguit captar la meva atenció. Potser mitges, i unes sabates planes, o amb poc taló. Seria perruquera? No ho crec no.
No hi pensis més. Oblida-te’n, em repetia. Però res, tot em duia a ella. I jo em balancejava endavant i enrere i endavant i altre cop enrere amb el meu antic balancí. Feia fred.
Potser tornava a passar, avui, o demà. Mirava atentament, no em volia perdre cap detall. I si aquest cop, enlloc de venir a peu, venia amb bus? I si ho feia amb taxi? O potser amb el seu cotxe! Podia venir de tantes maneres... No et despistis, observa bé, pot arribar en qualsevol moment i des de qualsevol direcció.
Una menuda vella caminava amb grans dificultats, ajudant-se amb un bastó. El cabell blanc recollit en un monyo despentinat expressament i amb molt d’encant, em feia pensar que la velleta de jove hauria pogut ben bé ser una actriu famosa o una escriptora bohèmia. La veia borrosa un moment, mentre passava per darrere els vidres de la cabina, i després tornava a fer-se’m nítida.
Un altre cop el del gos. Cada dia a la mateixa hora. Amb la seva bufanda de quadrets carrinclons, caminant de manera elegant. Com si en realitat disposés de molts criats, però tragués ell mateix a passejar el gos per pur plaer. Creuava la cantonada amb la seva parsimònia majestuosa i s’anava perdent poc a poc entre la gent. Era un home predictible. Al cap de molts anys de veure’l, qualsevol et podria indicar inclús quines rajoles trepitjava a cada pas, com vestia els dimecres, i de quin color era el collar del gos.
Ara un nen, que menjava pipes i tirava les closques per terra, passava mig corrent mig fent saltets. Potser li hauria d’explicar jo per a què servien les papereres en aquell país, és que no ho havien fet els seus pares i mestres?
I ella? Tornarà? Per què hauria de tornar? Tampoc seria lògic. Però ja sabia que la lògica no era precisament el que caracteritzava els seus actes. Si més no, dels únics actes que jo havia presenciat.
Es va sentir un suau soroll metàl·lic entre el brunzit llunyà dels cotxes. Ràpidament em vaig dur les ulleres sobre el nas. Algú havia entrat a la cabina vermella de la cantonada.
Seria ella?
Evidentment, no. Era un noi jove, que feia una fila molt estranya. El cabell mig rapat però amb una clenxa que li queia sobre l’ull esquerre i el nas. Va inserir les monedes a la seva respectiva ranura, i amb un to alegre i molta gesticulació es va posar a parlar amb qui devia estar escoltant-lo entusiasmadament des de l’altre costat.
Ben mirat, aquella cabina vermella era bonica. L’havia vist tota la seva vida i no li havia donat massa importància. Però ara li semblava un objecte urbà situat al seu lloc precís, disposat de la millor manera, a la cantonada exacta. Era insubstituïble, era bella, era... tot el que tenia d’ella.
Vaig estar realment ocupat amb altres coses i vaig aconseguir treure-me-la del cap. Ja tenia prous maldecaps, per a sobre, preocupar-me per la gent que passava pel davant dels meus nassos.
Un escombriaire cantussejant a sota veu, deixava la cantonada neta i llustrosa. Quan va arribar davant la cabina es va aturar. Va mirar enlaire i va fer un sospir. Va recolzar-se a la paret, deixant l’escombra amb cura al seu costat, i va començar a endrapar un gros entrepà.
Inesperadament, un abric vermell, unes mitges, unes sabates planes, uns llavis a joc amb el color de l’abric, una mirada profunda però somniadora, unes mans fermes obrint amb decisió la porta vermella de la cabina vermella, mentre premia delicadament els seus llavis vermells que feien joc amb l’abric vermell, denotant així el seu nerviosisme. Un cop tota dins, comença el ritual, despenja el telèfon, posa monedes, s’apropa el telèfon a l’orella, i, aquest cop sí. Els dits tracen un recorregut pel teclat de números pressionant suaument amb la punta del dit la xifra adequada.
Jo sóc només el seu espectador. Com el seu admirador número u, sóc tot ulls. Sóc tot orelles. Cada gest, moviment, tic, so, soroll, em corprenen, m’atrauen i m’horroritzen. Bell espectacle de la vida. Suma de petits traços poètics que van conformant el dia a dia, que sovint queda arxivat en els nostres caps com a dia gris, rere un altre dia del mateix color. Vida monòtona. No la sabem apreciar?
Endevino la seva professió. No. No l’endevino, me la invento. Jo sóc el públic, ella l’espectacle. Ella és la dona del circ. Fa acrobàcies dins dels meus pensaments. Per què? Dins de mi fa trapezi, camina sobre la corda fluixa que ens uneix, només una imatge. Ella allà, i jo aquí. Qui és?
I després tanco els ulls. Allà ja no hi és ella. I aquí tampoc hi sóc jo.

Voltes, voltes i més voltes

De cop tot començava a girar. A donar voltes i voltes i més voltes. Els colors es convertien en un de sol; el color del mareig. Una velocitat frenètica li impedia veure ben dibuixada cap figura. Només el mareig hi era, persistia i ho impregnava tot. Tot el que coneixia fins llavors, es transformava. Canviava a un ritme insospitat, que l’havia agafat per completa sorpresa. I ella, era allà, desconcertada. Enmig d’aquell mareig i de la roda que donava voltes i voltes sense parar.
Necessitava que les voltes acabessin. Però sabia que si parava, la sensació de mareig seria encara molt més forta. Ho podria resistir? Podria sentir tan dolor dins seu, i després continuar fent la seva vida de sempre? O una vida diferent, si més no, però sense aquestes voltes, sense aquest mareig.
Un cop tot quiet, segur, tot seria pitjor que aquell somni que tenia tocs amargament surrealistes. Fins que les coses no tornessin al seu lloc, els colors a les seves figures, i l’amor, l’amor dins del cor, i fora, i per tot arreu, i substituís aquell mareig, tot continuaria donant voltes. Voltes i més voltes.
mar