- Més que molt.
- Torna-ho a dir –li deia fluixet, amb vergonya-.
- Més que molt, molt més –em deia sense vacil·lar-.
Sempre li feia repetir. Més que res per deixar les coses clares. Que no hi hagués cap confusió. Que no fos que jo ho entengués malament. O que ell ho digués sense convenciment. Més que molt, molt més. I jo em quedava tranquil·la, el neguit s’apagava. Fèiem una vida bonica, lleugera. Tranquil·la es pot dir. Sí, això, anàvem fent. Una mica cadascú pel seu compte, sense atabalar-nos, mancant-nos sempre l’un a l’altre, però ho dissimulàvem força bé. I llavors, ens ho guardàvem tot dins. Fins que ens tornàvem a veure. A vegades tampoc anava bé veure’ns. No ajudava. Perquè sovint no dèiem el que pensàvem tot i voler-ho. Només ho pensàvem. Per què? Doncs no ho sé, però era el què feiem, només ho pensàvem i no ho dèiem. I l’altre es quedava sense saber-ho i amb ganes de saber-ho, i l’un, amb ganes d’haver-ho dit i que l’altre ho sabes. Però així anàvem fent sempre. Potser una mica de mal aquí o allà, amb això de guardar-ho dins, a vegades, però anàvem fent. En teniem prou, perquè el que sentíem era més que molt, molt més.
mar
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
molt bo i real como la vida misma, mar :)
ResponEliminamar, molt xulo el final de la dona de la cabina, no me l'esperava..
ResponEliminai de l'altre, que he de dir que no hagis dit tu en aquest escrit.. potser sí, ens flueixen millor les paraules per la sang negre que no per la dama vermella i humida.. ;) un petó havivi..