Voltes, voltes i més voltes

De cop tot començava a girar. A donar voltes i voltes i més voltes. Els colors es convertien en un de sol; el color del mareig. Una velocitat frenètica li impedia veure ben dibuixada cap figura. Només el mareig hi era, persistia i ho impregnava tot. Tot el que coneixia fins llavors, es transformava. Canviava a un ritme insospitat, que l’havia agafat per completa sorpresa. I ella, era allà, desconcertada. Enmig d’aquell mareig i de la roda que donava voltes i voltes sense parar.
Necessitava que les voltes acabessin. Però sabia que si parava, la sensació de mareig seria encara molt més forta. Ho podria resistir? Podria sentir tan dolor dins seu, i després continuar fent la seva vida de sempre? O una vida diferent, si més no, però sense aquestes voltes, sense aquest mareig.
Un cop tot quiet, segur, tot seria pitjor que aquell somni que tenia tocs amargament surrealistes. Fins que les coses no tornessin al seu lloc, els colors a les seves figures, i l’amor, l’amor dins del cor, i fora, i per tot arreu, i substituís aquell mareig, tot continuaria donant voltes. Voltes i més voltes.
mar